No pasa res per tenir pena…

No, no passa res… i veig com s’hi apropa i li eixuga les llàgrimes. I m’encanta sentir d’ella aquestes paraules i com d’ell surt demanar-li una abraçada. Aquella que des de fa temps desitjo, aquella que des de fa temps demano a crits callats… moriria per entrar en metamorfosi amb ell en aquest precís moment… i per uns instants semblo transportar-me, i per uns instants sento l’enyorada escalfor de la seva pell, i tanco els ulls i em sumo al seu va i ve…

“No passa res per tenir pena”… i em desperto, i se’m desfà el nus que porto a la gola recargolat des de fa temps…

Per què se’m va ocórrer un dia deixar de necessitar-la? I com demanar-li avui una abraçada?

Dia 2.

Sona: http://grooveshark.com/#!/playlist/Red+Days/105189435

Tendres inicis…

Amb la lluna en quart minvant, desfilen els primers rajos de sang… I sentint tot el pes de la gravetat concentrat al meu ventre, m’arrelo per, amb lleugeresa, tornar a començar… tornar a començar reposada, amb confiança, sobre i des d’ell. Reconeixent, així, els llaços que em precedeixen i que sento que, amb càlids braços, avui em brassolen.

Dia 1.

Sona: http://grooveshark.com/#!/playlist/Red+Days/105189435